.JPG)
es decir, una excepción en este país y sobre todo en esta ciudad donde los políticos municipales más arboricidas del mundo encajan bien con todos esos vándalos que los acuchillan con sus firmas, les arrojan basura y atan cualquier cosa a las ramas, me manda estas "Reflexions", que escribió hace unos años. Su nombre es Ramón Muns Salas
ARBRES
La cultura botànica dels nostres conciutadans és molt escassa, aquesta és una evidència que crec que no és qüestionable. Aixó explica que gent que viu en cases magnífiques, de bons arquitectes i interioristes, on cada element ha estat triat primorosament, tinguin uns jardins terribles, amb gespa, una olivera (que no hi falti) i alguna palmera. Tot plegat, tant “kitsch” com si hi haguessin fotut un parell de nans.
Suposo que com a conseqüència d’aixó, molts pocs habitants de Barcelona es preocupen o ni tant sols es fixen en els arbres de la ciutat. (de fet, molts d’ells no es fixen en res). Aprofitant aquesta desídia, l’empresa Parcs i Jardins fa i desfà (sobretot desfà) al seu gust, amb total impunitat.
La cosa ve de lluny. Ja fa uns quatre o 5 anys que l’ajuntament va canviar radicalment la seva política respecte a l’arbrat. L’any 95, a partir d’una carta a “La Vanguardia” de la llavors portaveu de Parcs i Jardins Montse Rivero, explicant les raons científiques per les quals no era bo podar els arbres tal com s’havia fet fins pocs anys abans, vaig anar a trobar-la. Jo, en aquell moment, era membre d’una mena de comissió de Medi Ambient de Vilassar de Mar i la qüestió m’interessava. En aquella reunió la senyora Rivero em va donar bibliografía del tema i tota mena d’explicacions, d’altra banda molt lógiques i que hom pot comprovar fàcilment al viatjar a altres ciutats o en el propi jardí.
El cas és que, com ja he dit, uns anys després la política municipal va canviar, coincidint amb canvis a Parcs i Jardins no sé si de gestió , de personal o de filosofia. Els arbres van ser de nou podats, mutilats dràsticament i el que és pitjor, es van talar molts exemplars venerables. Recordo el millor til.ler de Rbla. Catalunya, entre Consell de Cent i Diputació i moltíssims plàtans de l’Eixample. Aquest any, com cada any, hi han tornat. Enguany els ha tocat el rebre especialment als arbres del carrer Diputació, Aragó i Consell de Cent, per citar només els del centre de l’Eixample.
D'altra banda, algunes ments privilegiades han pensat anar canviant especies. Ara canvien a l’Eixample plàtans per lledoners, cosa sensata mentre no representi canviar un arbre de 80 anys que dóna una bona ombra per un arbret esquifit de 5 anys. (sempre, un cop tallats, ens expliquen que l’arbre en qüestió estava malalt). El problema és que a molts carrers , p.ex Balmes entre Pça Molina i Diagonal, Aragó hi posen arbres de fulla perenne (en aquest cas Braquiquítons). Feu la prova, baixeu caminant un matí de gener per Balmes. No és agradable. En general, es estúpid posar arbres de fulla perenne a les voreres perque durant 4 mesos a l’any les fan inhòspites. Aquests arbres tenen sentit en els parcs, on no hi fa res tenir una àrea ombrejada, que doni una nota verda i faci bonic. En aquesta mateixa línia trobo ridícula l'obsessió municipal per les palmeres, vegetal caríssim i que normalment era emprat com arbre solitari, a tall d’emblema, davant d’algunes masies de la costa, de forma similar a com s’utilitzen altres arbres (roures, plàtans, a la Garrotxa avets o pícees). Posteriorment, alguns passeigs de la costa es van guarnir amb palmeres, però el nostre ajuntament ens les posa (amb pèssims resultats a més), fins i tot a la Ronda de Dalt. Per acabar-ho d’adobar, les palmeres, que són molt boniques quan tenen tot el fullatge i la copa adopta una forma esfèrica, són espurgades i acaven convertides en una mena de pinzells. A més, amb tan desfici per les palmeres, algú devia trobar una “oferta” interessant a Egipte, i va comprar palmeres parasitades per un coleòpter (picut roig) que ha constituït una plaga que està acabant amb moltíssimes palmeres auténticamente centenàries.
