Otra carta a Imma Mayol sobre el azufaifo

Foto: I.N. Ginjoler de Can Xirau, a Cadaqués, vist des de la Riba. 2007

El viernes 7 de septiembre le mandé esta última misiva electrónica a la segunda tenienta de alcalde de Barcelona.

Sra Mayol

Ens diuen que, en llenguatge municipal, "un petit equipament" és un edifici de formigó, i no pas uns gronxadors o uns bancs de ferro o de fusta o un brollador, com nosaltres pensàvem.

Aquesta notícia ens ha deixat molt preocupats, ja que, com va dir el jardiner expert Joan Bordas, la major part d'arbres centenaris d'aquest país arboricida moren així: construeixen bancs o edificis de formigó a prop, això compacta el terra i, al cap d'uns anys, l'arbre mor, amb les arrels escanyades, i aleshores pensen que ha mort de vell, quan, de fet, aquest arbre podria viure cent anys més.

Com diu José Manuel Sánchez Lorenzo-Cáceres, enginyer tècnic agrícola de la Universitat de La Laguna,"hay que estar atentos para que no perturben la zona radicular del árbol y los movimientos aire-agua a través del suelo sigan produciéndose como hasta ahora..."

Ignasi Viladevall, de l'apartat d'arbres i vegetació de La Vanguardia, em recomana: Haz gestiones para que compacten el suelo con tierra de sablón ("de sauló"), arena gruesa. Se usa en el trazado de muchos parques y jardines.

Diu Joan Bordas:

Des del punt de vista de la salut de l’arbre, crec que s’haurien de realitzar les tasques següents:

1.- Un estudi tècnic fet per jardiners especialistes en arbres monumentals.

2.-S’hauria de vetllar per l’estat físic de l’arbre, tant aeri com radicular.

Referent a l’estat físic aeri: caldria vigilar possibles atacs de malures o plagues. Protegir el tronc i branques de ferides o necrosis.

Referent a l’estat físic radicular: És el més important, s’ha de tenir cura del subsòl, evitar amuntegaments de runes, cascots, protegir les arrels de compactacions, i el més important, evitar sots o rases que malmetin les arrels.

Qualsevol obra al solar hauria d’estar abans autoritzada per un tècnic especialista per no afectar de cap manera les arrels o la terra del solar.

Realment val la pena haver fet tota aquesta negociació amb la propietat, fer una permuta d'altres terrenys, per acabar matant l'arbre, d'una mort lenta, amb formigó?

Ara hem de sotmetre aquest exemplar de ginjoler únic a Europa a la maquinària, la pols i el maltractament dels treballadors (ja ho vam sofrir en petita escala durant les obres d'enderrocament; havíem de trucar a la guàrdia urbana dues vegades cada dia, els botiguers vigilaven, perquè els obrers li tiraven runa, treien les tanques de protecció, hi posaven matalassos a sobre, tallaven una branca que els molestava... Sovint a Barcelona moren arbres per tirar-hi productes corrosius, etc. A més, la guàrdia urbana es posa sovint del costat dels constructors, no es pot dir que tinguin gaire educació cívica verda, com ara els bobbies anglesos). Val la pena aquest risc només per fer construir un altre local, si a 200 metres tenim un casal, a Vil·la Florida, on, amb la "renovació de l'arbrat" han convertit un jardí ombrívol i frondós de 80 arbres -on la temperatura baixava dos graus respecte al carrer-, en un jardí escarransit, amb cinc o sis arbres pelats, només per fer aparcaments subterranis i altres construccions. Abans, des de la façana de Muntaner, només es veien els arbres del jardí, ara es veu el carrer S.Gervasi de C. al darrera. Això, per no dir res de la destrucció de la font i de la discutible reforma de l'edifici, que la major part d'arquitectes de prestigi critica.

El barri és ple de gent gran, que s'ha quedat sense ombra ni llocs per descansar i necessiten una placeta tranquil·la de 300 metres. Les torres i els jardins d'abans han esdevingut un desert de grues, pols i soroll. Barcelona és de les poques ciutats europees on les obres estan excloses dels límits de soroll: això és un indici de la posició de l'ajuntament a favor dels promotors i indiferent als drets dels ciutadans.

Potser Barcelona té, com vostè diu, numèricament més arbres que cap altra ciutat europea, però, com diu Xavier Argimon, enginyer tècnic agrícola, la qualitat del patrimoni arbori no es mesura per la quantitat, sinó per la qualitat. Fins i tot Madrid té un patrimoni arbori de més qualitat que Barcelona, per no citar París, Londres, Nova York... Els arbres de Girona tenen més dimensions i anys que no pas els esquifits arbrets de Barcelona. Cap dels nostres parcs podria competir amb els seus jardins, pel que fa a massa arbòria i a dimensions dels arbres, no només pel clima, sinó també per les normatives de protecció que tenen aquests països. A Europa, no es construeix al voltant de 500 metres d'un arbre com el nostre ginjoler. Nosaltres en demanem 300!

Per què no fer La placeta del Ginjoler que demanava Oriol Bohigas a El Periódico i fer-la sencera, amb terra, sense construccions de ciment? Està clar que el valor de l'arbre i les necessitats que té a la zona radicular justifiquen que no es construeixi.

Per què no considerar que un ginjoler bicentenari i sostenible mereix una plaça de 300 metres, amb bancs de fusta o de ferro o gronxadors i prou?

Sabem, també, que les coses no són fàcils. Nosaltres ens hem estimat més atenir-nos a les seves declaracions, senyora Mayol, malgrat les afirmacions de l'Ajuntament del Districte en el sentit que res no està decidit i que les negociacions amb la propietat continuen obertes. Sobretot perquè, mentre ens diuen que el terreny no és propietat municipal i que l'Ajuntament no pot netejar-lo ni cedir-lo per a la nostra Festa del Ginjoler, envien una empresa municipal, Cercat, els empleats de la qual van afirmar que venien de part de l'Ajuntament, per posar-hi una tanca nova: per nosaltres, això és una prova clara que el terreny sí es propietat municipal i que les seves declaracions, senyora Mayol, són certes.

Però volem demanar-li que protegeixin de veritat l'arbre.

Atentament,

Isabel Núñez