viernes, octubre 22, 2010

La terminal fantasma

Foto: I.N., Diagonal, mayo 2010
Me hago eco de una noticia de otros blogs, concretamente Radio cable, que salió en Le Monde en junio y en la tv suiza también hace unos meses. Es una vergüenza. Así es como nuestro gobierno ha ahondado el déficit y nos ha llevado y sigue llevando a un hoyo cada vez más hondo. Con sus inversiones en infraestructuras innecesarias y carísimas, su abandono de la investigación, la educación y lo social, su destrucción del entorno, del paisaje, el patrimonio y el medio ambiente y su entrega a la mafia y a los lobbies de pharma, transgénicos y etc. Le Monde: el aeropuerto de Ciudad Real es una “triste desviación de las finanzas públicas” 3 de Octubre de 2010. El periódico francés Le Monde publicó el pasado 27, un artículo sobre el aeródromo fantasma de Ciudad Real. El diario lo califica así, como “aeropuerto fantasma”, y una “triste desviación de las finanzas públicas”. No es la primera vez que llegan los ecos del aeropuerto al exterior. La televisión pública suiza emitió un vídeo del corresponsal Markus Boehnisch sobre el polémico aeropuerto. Se puede ver en el diario miudadreal.es que publica un extracto del vídeo traducido. El aeropuerto posee una de las pistas más largas de Europa pero su nacimiento no estuvo nunca exento de polémica. Según La Vanguardia, supuso una inversión de 500 millones de euros, un 40% de los cuales aportados por Caja Castilla-La Mancha, que tuvo que avalar 9.000 millones de euros con dinero público tras ser intervenida por el Banco de España. “Recientemente, la junta de Castilla-La Mancha tuvo que inyectar 140 millones más para compensar las enormes y constantes pérdidas del aeropuerto, que únicamente opera tres vuelos semanales gestionados por la compañía Ryanair gracias a una subvención pública. La cafetería prácticamente sólo sirve desayunos a los mismos trabajadores, que lunes, miércoles, jueves y sábado son las únicas personas que circulan por los pasillos, -explica Le Monde.” [Encuentre otros artículos de España en la prensa extranjera, en nuestra sección NOS MIRAN]

sábado, octubre 09, 2010

Manifiesto contra la criminalición de los movimientos sociales

Foto: I.N., Via Laietana, 2010
MANIFIESTO
Digamos basta a la criminalización de los movimientos sociales!
Las y los abajo firmantes, profesoras y profesores de las universidades catalanas, denunciamos la actual política de criminalización de los movimientos sociales por parte de la gran mayoría de medios de comunicación de nuestro país y de muchos responsables políticos de las instituciones que lo gobiernan. Se ignora, se esconde, se desinforma y nunca se dialoga con el abanico de propuestas y alternativas que desde estos movimientos sociales se están haciendo en todas partes, para transformar y dar nuevas opciones de vida en sociedad.
Focalizar en ciertos episodios violentos, sin ni siquiera escuchar la contestación y la voz de los movimientos sociales a los que se ataca es directamente criminalizarlos; construir el chivo expiatorio y desviar la atención ciudadana de los conflictos reales en los que estamos inmersos más que nunca en nuestra sociedad: el paro, la pobreza y la exclusión social, la desigualdad creciente entre grupos, el recorte constante de los derechos sociales, el debilitamiento de las reivindicaciones del movimiento obrero organizado, el racismo y la xenofobia, la corrupción política y su impunidad, la violencia contra las mujeres, la dureza y la severidad del control penal contra los más vulnerables, el índice creciente de encarcelamientos, detenciones, sanciones ... Espiral de violencia estructural en aumento. Una sociedad verdaderamente democrática, que debe respetar plenamente el derecho a disentir ya discrepar, no se lo puede permitir.
Digamos basta!
Cataluña ha sido, es y queremos que sea una sociedad de acogida y de refugio a la diversidad de todo tipo, a la diferencia de color, de sexo, de opinión y también de revuelta. Bienvenida sea.
Digamos basta a la invención mediática que etiqueta de antisistema a los movimientos sociales. Los movimientos sociales se sublevan, luchan y proponen que otro mundo es posible.
Digamos basta a la criminalización de los movimientos sociales!
Les i els sotasignants, professores i professors de les universitats catalanes, denunciem l’actual política de criminalització dels moviments socials per part de la gran majoria de mitjans de comunicació del nostre país i de molts responsables polítics de les institucions que el governen.
S’ignora, s’amaga, es desinforma i mai es dialoga amb el ventall de propostes i alternatives que des d’aquests moviments socials s’estan fent arreu, per transformar i donar noves opcions de vida en societat. Focalitzar en certs episodis violents, sense ni tant sols escoltar la contesta i la veu dels moviments socials a qui s’ataca és directament criminalitzar-los; construir el cap de turc i desviar l’atenció ciutadana dels conflictes reals en els què estem immersos més que mai a la nostra societat: l’atur, la pobresa i l’exclusió social, la desigualtat creixent entre grups, la retallada constant dels drets socials, l’afebliment de les reivindicacions del moviment obrer organitzat, el racisme i la xenofòbia, la corrupció política i la seva impunitat, la violència contra les dones, la duresa i la severitat del control penal contra els més vulnerables, l’índex creixent d’empresonaments, detencions, sancions…Espiral de violència estructural en augment. Una societat vertaderament democràtica, que ha de respectar plenament el dret a dissentir i a discrepar, no s’ho pot permetre.
Diguem prou!
Catalunya ha estat, és i volem que sigui una societat d’acollida i d’aixopluc a la diversitat de tota mena, a la diferència de color, de sexe, d’opinió i també de revolta. Benvinguda sigui.
Diguem prou a la invenció mediàtica que etiqueta d’antisistema als moviments socials. Els moviments socials es revolten, lluiten i proposen que un altre món és possible.
Diguem prou a la criminalització dels moviments socials!
LISTADO DE PERSONAS ADHERIDAS AL MANIFIESTO
LLISTAT DE PERSONES SOTASIGNANTS 1.Albert Sales (Universitat Pompeu Fabra) 2.Alejandro Andreassi Cieri (Universitat Autònoma de Barcelona) 3.Alessandra Caporale (Universitat Oberta de Catalunya) 4.Ana Isabel Garay Uriarte (Universitat Autònoma de Barcelona) 5.Ana Collado Sevilla (Universitat de Barcelona) 6.Àngel Cebollada Frontera (Universitat Autònoma de Barcelona) 7.Anna Camps Mundó (Universitat Autònoma de Barcelona) 8.Antonio Giménez Merino (Universitat de Barcelona) 9.Antonio Madrid (Universitat de Barcelona) 10. Apen Ruiz (Universitat Oberta de Catalunya) 11.Arcadi Oliveres (Universitat Autònoma de Barcelona) 12. Aurora Leal (Universitat Autònoma de Barcelona) 13.Barbara Biglia (Universitat Rovira i Virgili) 14. Bernat Muniesa Brito (Universitat de Barcelona) 15.Blanca Callén (Universitat Autònoma de Barcelona) 16.Carles Feixa Pampols (Universitat de Lleida) 17.Carmen Azcárate (Universitat Autònoma de Barcelona)18.Carolina Puga (Universitat de Barcelona) 19.Clara Camps Calvet (Universitat de Barcelona) 20.Conchi San Martín (Universitat de Barcelona) 21.Daniel Raventós (Universitat de Barcelona) 22.Daniel Turón (Universitat Oberta de Catalunya) 23.Dídac Sánchez-Costa (Universitat Oberta de Catalunya) 24.Dino Di Nella (Universitat de Barcelona) 25.Eduard Vinyamata (Universitat Oberta de Catalunya) 26.Elisabet Almeda Samaranch (Universitat de Barcelona) 27.Encarna Bodelón González (Universitat Autònoma de Barcelona) 28.Esteve Espelt (Universitat de Barcelona) 29.Fabià Díaz-Cortés (Universitat Autònoma de Barcelona) 30.Fèlix Balanzó Guerendiain (Universitat Autònoma de Barcelona) 31.Ferran Cortes Izquierdo (Universitat de Barcelona) 32.Ferran Izquierdo Brichs (Universitat Autònoma de Barcelona) 33.Francesc Espinet (Universitat Autònoma de Barcelona) 34.Francisco Fernández Buey (Universitat Pompeu Fabra) 35.Gerard Pla Cadafalch (Llotja, Escola superior d'arts i disseny) 36.Gerardo Pisarello (Universitat de Barcelona) 37.Ignasi Pons i Anton (Universitat de Barcelona) 38.Iker Puente Vigiola (Universitat Autònoma de Barcelona) 39.Isabel Gómez Alemany (Universitat Autònoma de Barcelona) 40.Jaume Botey Vallès (Universitat Autònoma de Barcelona) 41.Joaquim Sempere (Universitat de Barcelona) 42.Joan Benach (Universitat Pompeu Fabra) 43.Joan Pujol Tarrés (Universitat Autònoma de Barcelona) 44.Joana Conill Amelivia (Universitat Pompeu Fabra) 45.Joel Feliu (Universitat Autònoma de Barcelona) 46.Jordi Ibáñez Fanés (Universitat Pompeu Fabra) 47.Jordi Mir Garcia (Universitat Pompeu Fabra) 48.José Adelantado (Universitat Autònoma de Barcelona) 49.José Luis Gordillo Ferré (Universitat de Barcelona) 50.José Luis Lalueza (Universitat Autònoma de Barcelona) 51.Josep Canals Sala (Universitat de Barcelona) 52.Josep Maria Antentas (Universitat Autònoma de Barcelona) 53.Josep Mª Fericgla (Universitat de Barcelona) 54.Josep Fontana (Universitat Pompeu Fabra) 55.Juan-Ramón Capella (Universitat de Barcelona) 56.Lourdes Beneria (Universitat de Barcelona) 57.Manuel Aguilar Hendrickson (Universitat de Barcelona 58.Manuel Castells Oliván (Universitat Oberta de Catalunya) 59.Manuel Delgado Ruiz (Universitat de Barcelona) 60.Marc Sanjaume i Calvet (Universitat Pompeu Fabra) 61.Ma.Inés Massot Lafón (Universitat de Barcelona) 62.Marcel Pie Barba (Universitat de Barcelona) 63.Mar Morón Velasco (Universitat Autònoma de Barcelona) 64.Margot Pujal Llombart (Universitat Autònoma de Barcelona) 65.María Jesús Izquierdo (Universitat Autònoma de Barcelona) 66.María José González Madrid (Universitat de Barcelona) 67.Marta Llobet (Universitat de Barcelona) 68.Marta Utset Canal (Universitat Autònoma de Barcelona) 69.Martí López Andreu (Universitat Autònoma de Barcelona) 70.Martin Rodrigo y Alharilla (Universitat Pompeu Fabra) 71.Mercè Izquierdo (Universitat Autònoma de Barcelona) 72.Miguel Angel Sahagún Padilla (Universitat Autònoma de Barcelona) 73.Miguel Candioti (Universitat Pompeu Fabra) 74.Miquel Izard (Universitat de Barcelona) 75.Miriam Sol Torelló (Universitat Oberta de Catalunya) 76.Natalia Ribas Mateos (Universitat de Barcelona) 77.Natalia Rosetti Maffioli (Universitat Autònoma de Barcelona) 78.Núria Vergés Bosch (Universitat de Barcelona) 79.Pep Garcia-Borés i Espí (Universitat de Barcelona) 80.Pere Solà Gussinyer (Universitat Autònoma de Barcelona) 81.Pilar Albertín (Universitat de Girona) 82.Rafael Merino (Universitat Autònoma de Barcelona) 83.Raimundo Viejo Viñas (Universitat Pompeu Fabra) 84.Ramon Franquesa (Universitat de Barcelona) 85.Ricard Vinyes (Universitat de Barcelona) 86.Robert Tomàs Calvo (Universitat Autònoma de Barcelona) 87.Salvador Aguilar Solé (Universitat de Barcelona) 88.Salvador López Arnal (Universidad Nacional de Educación a Distancia) 89. Silvia Lannitelli Muscolo (Universitat de Barcelona) 90.Samuel-Lajeunesse (Universitat Autònoma de Barcelona) 91.Sònia Arribas (Universitat Pompeu Fabra) 92.Sònia Sánchez Busques (Universitat Autònoma de Barcelona) 93.Susana Narotzky (Universitat de Barcelona) 94.Tomás Herreros Sala (Universitat de Barcelona) 95.Tomàs de Montagut (Universitat Pompeu Fabra) 96.Xavier Domènech Sampere (Universitat Autònoma de Barcelona) 97.Xavier Ferrer Gallardo (Universitat Autònoma de Barcelona) 98.Xavier Oliveras González (Universitat Autònoma de Barcelona) 99.Víctor Jorquera (Universitat de Barcelona) Y CIEN 100.Verena Stolcke (Universitat Autònoma de Barcelona)

viernes, octubre 08, 2010

Ante la desinformación tendenciosa de tantos medios

Foto: I.N., Fanal de la Casa de Misericòrdia, 2010
Un artículo que sitúa las cosas y con el que coincido
Xavier Montanyà
Sospitosos habituals 07.10.2010 Tothom s’ha llançat com un allau, amb fúria, contra els joves radicals que van plantar cara a la policia el dia de la vaga. Tothom. Des de BTV, la telebotiga municipal, l’alcalde Hereu, visiblement alterat, proferia insults tintinescos com 'bàrbars', 'vàndals', 'brètols'… Només li faltava dir 'zulús' o 'ectoplasmes'. Fins i tot va recórrer als ja llegendaris 'pes de la llei' i 'minoria de sempre'. Era una contundència i una defensa de la llei mai vista en casos infinitament més greus com el del Palau, ni en alguns altres tèrbols afers de corrupció i de misteris policíacs que involucren alts càrrecs municipals. Hereu em va fer recordar uns altres temps. Quin contrast amb aquella sobrietat cardenalícia, manxega, del tenebrós Martín Villa. Aquella suor greixosa de mentider, aquell enfilar-se les ulleres nas amunt amb el dit índex de la dreta, aquell rot escanyat d’Anís del Mono. L’Hereu indignat em va recordar Martín Villa, però d’àcid. La diferència és un abisme, com tots sabem. Aquests s’han d’esforçar per guanyar vots, ara és l’època, i l’ordre públic n’és una bona font. A aquells, no els calia. No hi havia eleccions. Tenien el poder, per sempre. Tothom s’ha llançat a la jugular dels joves. Convençuts de ser més 'demòcrates' –més, encara?– i més 'gent d’ordre' –més no, si us plau–, si demostren ser capaços de pronunciar en una sola frase les paraules 'antisistema' i 'delinqüent'. D’ordre, ho són molt. Ho som massa tots plegats! D’ordre, fe, esperança i caritat. D’ordre, obediència i submissió per a aguantar mesos i mesos, des que es van anunciar les retallades socials, que es pactés una vaga que ells volien ben tranquil·la i innòcua. Una coseta còmoda per a les dues parts: els sindicats i el govern. Uns sindicats que representen l’elit dels treballadors, pels quals, molts de nosaltres, autònoms, joves, vells, artistes o equilibristes, comptem molt poc. O gens. Un govern que imposa i administra el consens internacional del capital i els seus interessos, segons instruccions rebudes via telefònica. I uns mitjans que semblen haver donat la consigna als seus columnistes de dibuixar un panorama de violència de piquets, inutilitat de protestar, 'pijos' antisistema, fracàs de la vaga, intimidació ferotge i plats trencats que ha de pagar el ciutadà. S’atreviran algun dia a reivindicar el sometent? Polítics, sindicalistes i els seus gossos guardians dels mitjans ataquen els joves anticapitalistes, mentre solen passar de puntetes, o callar i mirar cap a una altra banda, quan els grans capitalistes nostrats roben des de dalt, en connivència amb tots ells, clar. És impossible de no ser anticapitalista, sobretot en el cas de tants joves que no veuen gens clar el futur i senten que no pinten res en aquesta pel·lícula. Després de tres anys de viure una crisi tan greu, i de sentir-ne parlar obsessivament, hi ha gent molt emprenyada. La situació és tensa i delicada. N'hi ha uns quants que es rebel·len, com va dir Guy Debord, contra l’espectacle 'd’un sol que mai no es pon en l’imperi de la passivitat moderna..., el malson d’una societat encadenada, que no expressa res més que el seu desig de dormir'. Els joves van inaugurar la vaga, abans que ningú, ocupant el Banc. Van ser els primers a manifestar-se. Pacíficament. Criticaven les retallades, els polítics i els sindicats, com molts de nosaltres. Em van caure simpàtics, tot seguit. S’agraeix que algú demostri una mica de vida i d’imaginació –que recordi que té sang a les venes, enmig d’aquesta immensa i densa grisor en què vivim. Sí, però, i la violència? Sí, violència va haver-hi. Contra policies i contenidors, principalment. N’hi ha tants...! Sí. Per la Gran Via, passeig de Gràcia, Pau Claris vaig veure contenidors cremant, corredisses desordenades, però, també, una exhibició de força policíaca, una desfilada constant de furgonetes negres, amunt i avall, volta i volta, cap aquí, cap allà. A mi, m’intimiden més aquests. Susciten una violència latent, amenaçadora, com d’envit o de desafiament. Ha investigat ningú a fons, i al marge de la versió policíaca, quina responsabilitat instigadora dels fets van tenir els primers atacs de la policia, i el desallotjament per la força del Banc ocupat, des de feia tres dies, de la plaça de Catalunya? Per què invoquen la butxaca del contribuent quan es tracta de pagar contenidors i aparadors, i se'n descuiden quan alts representants del capitalisme patri roben diner públic o dipositen a paradisos fiscals els guanys obtinguts amb tràfic d’influències i requalificacions fraudulentes? Per què els uns són objecte de linxament i els altres de gags per a tietes del 'Polònia'? El gos guardià només borda contra els enemics de l’amo. En agraïment, aquest li acarona el llom. I la bèstia remena la cua. Xarxes socials

domingo, octubre 03, 2010

De la miseria de la educación pública

Foto: I.N., Cementiri del Nord, Barcelona, 2010
Un artículo en El País explica algo de esa miseria a la que el gobierno de Zapatero ha condenado a la educación pública, hundiendo aún más el futuro del país. Decía John Kenneth Galbraith que la inversión educativa y social era lo único que diferenciaba ya a izquierdas y derechas. Aquí sólo tenemos derecha. Eso sí, la idea de la cultura y el necesario gasto cultural de nuestros políticos es construir una megabiblioteca espantosa que destruirá aún más el paisaje urbano entre el Parc de la Ciutadella (donde están desalojándolo todo, ¿para hacer qué? ¿galerías comerciales, hoteles?) y la injustamente abandonada Estació de França de Barcelona.
Incluso Javier Solana ha lanzado una advertencia contra estos presupuestos de Zp.
"Quedan pocos folios y hay quien quiere esconderlos" Los profesores afrontan con malestar las estrecheces
PILAR ÁLVAREZ - Madrid - 03/10/2010
El profesor abre la puerta del despacho, de cuyo marco sale una gran grieta, y saluda con sorna: "Bienvenido a la universidad del futuro". Víctor Manuel Fernández, director del departamento de Prehistoria de la Universidad Complutense de Madrid, trabaja en una habitación alargada en la que apenas caben su mesa y otra más. Junto a la puerta hay cajas apiladas de revistas que no puede enviar, dice, porque se han quedado sin sellos. Nadie tiene que pedirle que se apriete el cinturón porque en su departamento, y en su universidad, hace meses que ya no les queda margen.
La universidad anda sin oxígeno
Fernández se queja porque no tiene ni material. No hay cartuchos de tinta y apenas quedan folios. Lo peor es que la situación seguirá igual hasta que ingresen los presupuestos de 2011. "Quedan por ahí dos cajas de folios y hay profesores que quieren esconderlos en su cajón", revela. La asignación de su departamento, con 18 profesores, ha bajado de 27.000 a 12.000 euros de un curso a otro. "Casi no podemos comprar libros", se queja.
Cada profesor dispone ahora de una media de 55 euros mensuales para "teléfono, fotocopias, libros y material de oficina...", enumera Fernández. Han conseguido retrasar las facturas telefónicas hasta el año que viene, pero lo del material no hay quien lo arregle. "Acabaremos como los profesores universitarios italianos, a los que les han pedido que lleven el tóner y el papel de casa", añade su colega, el catedrático del departamento Gonzalo Ruiz.
La situación no es mucho mejor en la Facultad de Geografía e Historia, a la que pertenece el departamento de Fernández. "Hacemos malabarismos presupuestarios", asegura el decano, Luis Enrique Otero. Cuenta que han perdido un 40% del presupuesto en dos años. "La sociedad española y los políticos no son conscientes de la contribución del sistema educativo a la modernización de este país", se lamenta el decano, que muestra los ingentes fondos de la biblioteca en un recorrido por el edificio, de nueve plantas, a cuya estructura también han afectado los recortes.
Advierte de que el centro no cumple la nueva normativa de seguridad europea. El proyecto para renovarlo, redactado y con la planificación de obra ya prevista, se quedó a las puertas por falta de fondos. Otero también se queja de que ya no se cubren las vacantes ni las bajas. "Cada ordenanza atiende dos plantas y no puede atender más", comenta al pasar junto a la conserjería.
La puerta del laboratorio de Prehistoria no tiene marco. En la habitación, con cinco mesas alineadas, hay decenas de cajas de hallazgos apiladas en estanterías metálicas. "Tenemos un gran nivel de investigación pero nuestro laboratorio es una vergüenza", lamenta el decano, que busca recursos privados para construir uno nuevo. Se plantea hasta colocar carteles de posibles patrocinadores en las excavaciones.
La Complutense, la universidad presencial más grande de España, es también una de las que tienen peor las cuentas. El rector, Carlos Berzosa, culpa a la Comunidad de Madrid de su precaria situación. El Gobierno regional suspendió en 2008 el plan de inversión firmado con las seis universidades públicas madrileñas, que le reclaman alrededor de 290 millones (118 de la Complutense) entre inversiones y gasto corriente, según los cálculos de los rectores.
La Comunidad, que no ofrece cifras, les repite que se aprieten el cinturón y acusa a la Complutense de derrochar fondos. La universidad aprobó en junio un plan de austeridad. Entre otras medidas, prevé eliminar horas extraordinarias y gratificaciones, no cubrir las bajas, ceder instalaciones o reducir altos cargos para ahorrar 15 millones y pagar a los proveedores, con quienes la deuda superaba los 80 millones, antes del verano.
Las otras universidades públicas madrileñas también tienen planes de ahorro. Para reducir gasto, por ejemplo, Alcalá cierra por vacaciones, la Autónoma busca energía alternativa con paneles solares, la Rey Juan Carlos ha instalado interruptores con temporizador y la Politécnica ideó sobres reutilizables. Respecto al personal, Alcalá y la Rey Juan Carlos admiten que han dejado al mínimo la renovación del profesorado asociado.
La historia se repite en otros puntos de España. La Universidad de León, por ejemplo, ha elaborado un plan de austeridad que incluye el control de los contratos de limpieza o seguridad, tarificadores en los teléfonos, reducción de gastos institucionales y recorte en las comisiones de servicio, que se harán con viajes de avión en clase turista "o asimilada" y trayectos urbanos en transporte público y "solo excepcionalmente" en taxi.
La Universidad Miguel Hernández (Elche) ahorra "en todo lo que se puede", dice Jesús Rodríguez Marín, su rector. "Hemos rebajado contratos de mantenimiento y nos unimos a otras universidades para hacer compras conjuntas", añade.
En la Universidad de Cantabria también hay restricciones. El profesor Juan Carlos Zubieta, del taller de Sociología, cuenta que les han pedido que reduzcan el consumo de energía y de teléfono. "¿Cómo es posible que antes no se hiciesen esas advertencias?", se pregunta. "¿Gastábamos sin control? ¿Despilfarrábamos? En muchos casos creo que sí, que actuábamos de forma irresponsable. Acostumbrarse a ser austeros y optimizar recursos es positivo".
Con información de J. A. Aunión (Madrid) e Ignacio Zafra (Valencia)