viernes, julio 06, 2007

Carta a Imma Mayol con informe técnico

Foto: Linda Danz, My Favorite Bench, Central Park, NY, 2006
Senyora Mayol: De tots els informes que ens han fet sobre el ginjoler, aquest que escriu l'enginyer tècnic agrícola Xavier Argimon de Vilardaga, és potser el més clar, ben descrit i ben argumentat. Em sembla que està clar que, si li fem cas i preservem el ginjoler al seu lloc i li fem un jardí, tothom sortirà guanyant, el barri, pel significat simbòlic, històric i de cohesió social, la ciutat, que tindrà el primer gran exemple sostenible de preservació d'arbres adaptats al canvi climàtic, l'ajuntament que ho propicia, i que trenca amb una tradició arboricida, negociant una permuta amb el propietari..., i el país, perquè Catalunya ha de deixar de destruir el patrimoni verd i començar a respectar de veritat, no amb trasplantaments arriscats i sovint fracassats, sinó amb negociació per a l'expropiació i la recuperació dels arbres privats que han esdevingut patrimoni i identitat dels barris urbans. Moltes gràcies per l'atenció Isabel Núñez

INFORME SOBRE EL GINJOLER DEL CARRER D’ARIMON

1. Objecte de l’informe

Confirmació de la identificació i valoració de la singularitat i de la idoneïtat de la preservació d’un arbre situat al carrer d’Arimon de Barcelona, davant la possibilitat que quedi afectat pel projecte d’enderroc de la finca en què es troba.

2. Dades de camp

Situació: Carrer d’Arimon, núm. 7, del barri de Sant Gervasi de Cassoles.

Municipi: Barcelona.

Comarca: Barcelonès.

Identificació: exemplar pertanyent a l’espècie Ziziphus jujuba Mill.

Perímetre de tronc o volt de canó a 1,3 m: 187 cm.

Alçada: 12 m.

Amplada de la capçada (mitjana): 13,5 m.

Edat estimada: 150-200 anys.

3. identificació

S’identifica clarament l’exemplar esmentat com a pertanyent a l’espècie Ziziphus jujuba Mill. (català: ginjoler; castellà: azufaifo) de la família Rhamnaceae i d’origen xinès.

Conec l’exemplar en qüestió des de fa molts anys, ja que jo mateix el vaig identificar arran de la publicació del llibre del qual soc coautor El árbol en jardinería y paisajismo (F. Navés et al., Ed. Omega, 1992).

4. estat de l’exemplar

El seu estat sanitari és a cop d’ull molt satisfactori, amb plenitud de fullatge i només alguns branquillons secs. A prop de la creu de l’arbre hi ha el monyó de dues branques principals baixes, podades ara fa uns anys.

Caldria efectuar una poda de neteja o de sanejament segons l’NTJ 14C part 2: Manteniment de l’arbrat: poda, Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Agrícoles de Catalunya, 1998.

5. importància del ginjoler

Segons la bibliografia consultada el ginjoler és un arbre que resisteix enormement la sequera i per tant està perfectament adaptat a les condicions de canvi climàtic que ens venen al damunt. Malgrat el seu origen oriental, l’arbre ja era conegut pels grecs clàssics tardans, pels romans i pels àrabs, i és cultivat des de temps remots a la Regió Mediterrània, tant pels seus fruits comestibles com per les seves propietats medicinals. De la seva fusta, extremament dura, se’n fan instruments musicals com ara la gralla i la tenora, per la qual cosa l’Associació Sardanista Tot Bellvitge en va plantar dos exemplars al Parc de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat.

6. singularitat de l’exemplar

En diferents fòrums havia comentat l’existència d’aquest exemplar de ginjoler, de notables característiques que el fa únic no només a Barcelona sinó que també probablement a tot Catalunya i fins i tot a Espanya i a Europa. En alguna ocasió havia subratllat la conveniència de la seva protecció com a arbre monumental o singular.

A Barcelona hi ha un altre exemplar d’aquesta espècie que sí que està catalogat i convenientment protegit. Es tracta d’un ginjoler situat als Jardins de Joan Maragall, catalogat amb el núm. 0138-03-98 com a arbre d’interès local, i que segons dades del propi Ajuntament de Barcelona el 1998 feia només 130 cm de perímetre, 7 m d’alçària i 9 m de diàmetre de capçada. N’hi ha altres de més petits, dos al Jardí de la Universitat de Barcelona i al Jardí Botànic de Barcelona i un al Jardí d’Aclimatació de Montjuïc, i alguns altres recentment plantats.

A Catalunya hi ha un altre ginjoler (ginjoler de Can Mató) al terme de Regencós (Baix Empordà) de 180 cm de perímetre, 7 m d’alçària i 10 m d’amplada de capçada que segons Lluís Madrenas podria tenir una edat de 600 anys. Està censat però no catalogat com a arbre monumental o singular. A la mateixa comarca, al terme de Santa Cristina d’Aro n’hi ha un altre exemplar (ginjoler del Mas Bas) de mides més petites, 140 cm de perímetre, 8 m d’alçària i 9 m d’amplada de capçada, tampoc catalogat. A la mateixa comarca n’hi ha censats altres de més petits. A la comarca de la Selva hi ha un altre exemplar al terme de l’Esparra, municipi de Riudarenes que encara no està censat ni mesurat. Tot i això, cal considerar el ginjoler com a una espècie més aviat rara en el nostre país.

La presència fins fa unes dècades de fabricants de tenores i gralles en algunes contrades del Principat explicaria la persistència d’alguns exemplars de ginjoler que han sobreviscut a aquesta activitat tan nostrada.

Segons Mariano Sánchez García els exemplars més singulars de la Península Ibèrica estarien localitzats a Múrcia. S’ha consultat a José Manuel Sánchez de Lorenzo-Cáceres, de Múrcia, coordinador de la Flora Ornamental Española (Asociación Española de Parques y Jardines Públicos, 2000-), i no té constància de cap exemplar d’aquestes característiques a tota la regió de Múrcia, Andalusia i País Valencià. Tampoc n’hi ha ressenya al llibre Árboles históricos y monumentales de la Región de Murcia (R. Montes, E. Mengual y J. García, 1997). A les Illes Balears on també s’ha cultivat no hi tampoc constància de cap que es pugui considerar com a singular. El mateix passa a les fonts consultades de França i Itàlia, país en el qual, a la ciutat de Pàdua, està documentat un ginjoler de 115 cm de perímetre i 6 m d’alçada. Segons Sánchez de Lorenzo un ginjoler de 100-125 cm de perímetre de tronc ja s’ha de considerar com a bon exemplar.

Una altra característica a tenir en compte és que l’espècie sol ser arbustiva, amb molts rebrots a la base de manera que constitueix una sèrie de troncs retorçats que en total no solen superar els 8 o 10 m d’altura. El nostre ginjoler té un sol tronc i està lliure de rebrots a la base, la qual cosa fa sospitar que ha estat conreat intencionadament com a arbre d’un únic tronc en eliminar sistemàticament els esmentats rebrots. Això a més voldria dir que possiblement l’arbre formava part d’un hort d’una antiga masia o caseta amb jardí del poble de Sant Gervasi de Cassoles i està per tant lligat a la seva història, cosa que s’hauria d’investigar en els arxius corresponents. Atesa la utilització de la seva fusta per a la confecció d’instruments musicals, la seva existència fa albirar una possible presència a Sant Gervasi d’aquesta activitat artesanal.

7. dificultat de trasplantament

Una de les possibilitats de preservació considerada per a aquest arbre és el seu trasplantament a un jardí públic. Estic totalment convençut que el seu trasplantament seria un fracàs, és a dir comportaria la seva mort, encara que es dugués a terme de la millor manera possible, amb un pa de terra el més gran possible i en la millor època possible. El ginjoler té un sistema d’arrels molt profund, cosa que precisament fa que s’adapti perfectament en zones de clima sec o mediterrani com el nostre. Aquesta característica fa disminuir dràsticament la possibilitat d’èxit del seu trasplantament tal com indiquen les fonts fidedignes consultades. A més si es dugués a terme caldria efectuar una poda dràstica per poder sortir pel carrer Arimon o Berlinès fins a una via més ampla. Aquest fet desvirtuaria el seu caràcter monumental atorgat per la seva magnífica capçada.

8. oportunitat de la seva protecció

De tota la recerca efectuada en resulta que el ginjoler del carrer d’Arimon és l’exemplar més vell i més gran de Barcelona i probablement de Catalunya i d’Espanya, i fins i tot podria ser-ho de tot Europa. El fet que l’arbre estigui situat en plena zona urbana incrementa el seu caràcter monumental, car la majoria d’arbres monumentals es localitzen en zones rurals o boscoses.

Tal com reconeix la Declaració del Dret a l’Arbre a la Ciutat, coneguda amb el nom de Carta de Barcelona, a la qual està adherit l’Ajuntament de Barcelona, “l’Arbre contribueix a l’arrelament de la Cultura en el lloc i en la millor de les condicions d’habitabilitat en el medi urbà, essent ambdós factors determinants de la Qualitat de Vida a la Ciutat”. I tal com la Carta compromet “cal situar l’Arbre en el seu paper bàsic, com un dels primers Recursos Patrimonials de la ciutat”.

Atesos tots aquests principis i el caràcter excepcional del ginjoler del carrer d’Arimon, així com la total inconveniència del seu trasplantament, recomano fermament la seva catalogació i preservació in situ. Al meu entendre, si el ginjoler del jardins de Joan Maragall ha rebut els honors que el protegeixen, el situat al carrer d’Arimon, per la seves superiors dimensions, el seu perfecte estat i el seu possible caràcter històric, mereix com a mínim els mateixos.

9. PRESERVACIÓ DE L’ARBRE I DEL SEU ENTORN

La mateixa Carta de Barcelona reconeix que “el desenvolupament de l’Arbre a la ciutat ha de donar-se en tota la seva plenitud, aprofitant tot el que ens ofereix i en tota la seva potencionalitat, si disposa de l’espai i les condicions que requereix”.

És per aquest motiu que crec que no només que s’ha de preservar l’arbre in situ sinó que s’ha de dotar de l’espai suficient per a què pugui viure i es conformi al seu entorn un espai apropiat a la seva magnitud. Per això crec que de preservar l’espai al seu entorn que formava el jardí de la finca, de mides aproximades 10 x 10,6 m.

10. protecció de l’arbre durant les obres

A més, mentre durin les obres a la part edificable del solar, s’haurien de dur a terme les mesures de protecció del ginjoler segons estableix l’NTJ 03E: Protecció dels elements vegetals en els treballs de construcció, Fundació de l’Enginyeria Agrícola Catalana, 2a edició, 2005, en especial l’establiment de l’entorn del ginjoler abans esmentat com a zona de protecció de l’àrea de vegetació dins de la qual no hi ha de circular cap maquinària, no s’hi ha de fer cap rasa ni cap altra excavació ni moviment de terres, ni aportacions de materials estranys, ni pavimentacions, ni sobrecàrregues temporals, ni abocaments de terres i residus.

11. conversió del seu entorn en un espai enjardinat

Finalment proposo convertir l’entorn del ginjoler en un espai enjardinat o una placeta per a gaudi del barri. Qui sap si aquest arbre arribarà a ser el símbol del barri que ara manca.

Xavier Argimon de Vilardaga

Barcelona, 5 de juliol de 2007

3 comentarios:

Pedro Ojeda Escudero dijo...

Suscribo.

Anónimo dijo...

arboricidas, tauricidas...anoto el número de civismo, me duelo por todo lo que cuentas, me maravillo con ese central park que tanto me gustó y me gusta, pienso en los parques ingleses y en algunos lugares verdes de buenos aires y argentina, en la campiña francesa y en los bosques de castilla, en la selva negra y en... qué estoy haciendo aquí? el migas

zbelnu dijo...

No está todo perdido, aún quedan esperanzas pequeñas que crecen pese a todo, tan pequeñas y numerosas como las flores del azufaifo, casi invisibles, se quedan en la cabeza de los que se acercan... nos escribe un profesor que tiene el proyecto de plantar árboles en bcn y nos aconseja que cojamos azufaifas...