domingo, julio 01, 2007

Dos últimos hitos sobre el azufaifo

Ilustración: Findon Village, Common English Oak Tree
En La Vanguardia, Ignasi Viladevall le dedica una página y acaba calificándolo de versallesco, un adjetivo que habrá hecho ruborizarse de satisfacción a nuestro maravilloso azufaifo, tras años de pasar desapercibido aun siendo el ejemplar más monumental e importante de Europa, árbol bicentenario que daba su sombra, flores y frutas generosas a una calle pequeña y ruidosa, sin recibir a cambio más que el primitivismo de un país arboricida, una poda o expurgación salvaje hace diez años, una negación en el expediente donde el técnico municipal le confundió de forma inexplicable con una Sorbus Araucaria, que no se parece en nada ni tiene el valor del Ziziphus Jujuba, una decisión de destrucción, los malos tratos diarios de los obreros (a quienes nadie ha instruido para que lo respeten, sino todo lo contrario), la presión del olivo demasiado cercano, y la absurda decisión del ayuntamiento de trasplantarlo.
Sólo la iniciativa nuestra (debo decirlo porque La Vanguardia lo ignora, como si nunca hubiera ocurrido), de dos vecinas, unida al apoyo de un abogado receptivo, de los expertos que han querido ayudarnos, y de todos los vecinos y tenderos que han querido firmar y nos han ido avisando de los ataques que sufría y han colgado en sus escaparates nuestros informes del estado de la cuestión, y el eco en El País, en el Avui, en TV3 , Europa Press, TV1 y finalmente hoy también en La Vanguardia, podrá tal vez cambiar ese destino de destrucción del árbol.
El segundo hito es la Carta que le he escrito al alcalde Hereu, inspirada directamente en la información y el estilo de nuestro jardinero sabio. Espero que ya se la hayan hecho llegar al alcalde, y la reproduzco aquí
La placeta del ginjoler
Hem sabut, gràcies a l’opinió i el dictamen dels experts, que aquest arbre tan bonic, d’origen xinès, que durant més de cent anys (i potser fins a dos-cents) ha donat ombra a aquest carrer, i hi ha deixat caure les flors i algunes fruites escampades sobre la vorera, els gínjols vermells, és un exemplar monumental únic a Europa. Només al Marroc hi ha documentat un exemplar més gran de ginjoler. L’arbre, situat al número 7 del carrer Arimón, cantonada amb Berlinès, on s’estenia un jardí particular, es troba al solar adquirit per una constructora per fer-hi un bloc de pisos amb aparcaments subterranis, tot i que, a hores d’ara, no té llicència de construcció. Tots els experts consultats han estat d’acord en que un transplantament d’aquest arbre no solament seria perillós com una operació a cor obert, un risc excessiu per a la vida de l’arbre, sinó també que obligaria a podar dràsticament totes les branques i bona part de les arrels i, fins i tot si sobrevisqués, l’arbre no tornaria a ser mai com és ara. El ginjoler (en castellà azufaifo) Ziziphus Jujuba és una espècie d’origen xinès i que probablement els àrabs van portar a la Península Ibèrica, molt adaptada al clima mediterrani i especialment preparada per afrontar les altes temperatures del canvi climàtic i ajudar-nos contra la desertització, per expandir oxígen a l’atmosfera, per afavorir que hi hagi pluges, per netejar el medi ambient.
Pensem que l’Ajuntament té ara una gran oportunitat: preservar-lo i fer així la primera gran contribució verda per afrontar el canvi climàtic.
Per respecte al ginjoler més gran d’Europa.
Per investigar i donar a conèixer l’arbre més sostenible que existeix.
Perquè la seva fusta, molt valuosa i apreciada, és molt dura, i serveix encara per fabricar gralles i tenores i n’han fet stradivàrius, i les seves fruites tenen propietats medicinals, que la medicina xinesa utilitza contra l’insomni, les afeccions bronquials i la nerviositat, entre d’altres. Com diu el Xavier Argimon de Vilardaga, enginyer agrònom i prestigiós coneixedor dels arbres: “Segons la bibliografia consultada, el ginjoler és un arbre que resisteix enormement la sequera i, per tant, està perfectament adaptat a les condicions de canvi climàtic que ens venen al damunt. Malgrat el seu origen oriental, l’arbre ja era conegut pels grecs clàssics, pels romans i pels àrabs, i és cultivat des de temps remots a la regió mediterrània, tant pels seus fruits comestibles com per les seves propietats medicinals. De la seva fusta, extremament dura, se’n fan instruments musicals, com ara la gralla i la tenora…” Pensem que l’Ajuntament de Barcelona té l’ocasió d’expropiar aquest solar i fer-hi un jardí, una petita placeta enjardinada per protegir aquest exemplar, que va sobreviure a la destrucció de ginjolers de tota Catalunya per fabricar les embarcacions de l’Armada Invencible, probablement perquè es trobava en una casa important. A la seva ponència al Congrès d’Amics dels Arbres, on també intervenien Al Gore i Imma Mayol, entre d’altres, Cristina Narbona, ministra de Medi Ambient, va dir que ara no era tant el moment de fer grans parcs com d’expropiar petits jardins i recuperar-los per a l’ús dels ciutadans. La placeta del ginjoler podria ser un exemple important d’una política decidida contra el canvi climàtic i per la sostenibilitat.
Barcelona es podria convertir en una ciutat pionera en l'ecologisme i la lluita contra el canvi climàtic amb un fet real, un arbre bicentenari. La paraula cultura ve de cultiu, cultivar i cuidar els arbres. Fins ara, aquí, això no s'ha fet. Aquest és el país més arboricida d'Europa. El model Barcelona significa per molts places dures i talar els arbres. Ara, podria incorporar la recuperació dels arbres monumentals mediterranis, que tant necessitarà Europa en els propers anys. Podria ser el moment de fer un gest clar per canviar. Fer un jardí per preservar-lo suposaria un canvi radical en la política verda. Que podria protagonitzar la nova alcaldia. Un edifici es pot reproduir, però aquest arbre, si es perd, ja no es recupera, i es necessiten dos segles amb bones condicions perquè creixi, potser ja no hi haurà l'ocasió. En aquests temps, un arbre com aquest és una meravella del món, més que qualsevol edifici, i és una reserva d'oxígen, de pluja, l'arbre més sostenible, preparat per resistir el canvi climàtic.
Isabel Núñez, escriptora

14 comentarios:

cacho de pan dijo...

perdón por la autorreferencia, pero mi "patentes y peanas" parece premonitorio...si finalmente el azufaifo resutará salvado por alguna política a su "mayol" gloria o resultará que todo esto ha sido obra de algún heredero con espíritu ecologista

zbelnu dijo...

Muy buenos juegos de palabras, tienes razón, me he releído tu post y he visto que en este blog no tengo el link! Tengo que ponerle remedio...

Mireia dijo...

Isabel, t'envio des d'Haití tota la meva solidaritat i admiració en aquesta lluita titànica. En dos dies he llegit tots els teus blogs, des del maig, de Polis i Crucigrama, i et confesso que a vegades m'han vingut llàgrimes als ulls. No només perquè el carrer Arimon forma part de l'escenari de la meva infantesa, no només perquè "estimo amb un desesperat dolor aquesta pobra, bruta, trista i dissortada" ciutat que fa més de dos anys que per causes alienes a la meva voluntat no puc veure. No només perquè aquí a Haití els arbres majestuosos i benefactors també són víctimes de la tala indiscriminada i nefasta per vendre la fusta i obtenir un míser plat d'arròs. Sé el que és estar traduint davant l'ordinador i sentir a cent metres durant dies els regulars cops de destral contra el tronc d'un magnífic arbre fruiter. Cada destralada se'm clavava al cor. I només de veure el posterior munyó de la soca, se'm regirava l'estómac. Endavant les atxes contra les destrals! Contra l'especulació! Per la Placeta del Gingoler!

e. dijo...

bravo (de pie, como el árbol)
no ví la vanguardia hoy pero todo esto tomó un rumbo espectacular.

zbelnu dijo...

Mireia: moltes gràcies, mentre et llegia m'ha semblat sentir aquests cops de destral, i a tu traduint. I què hi fas, a Haití? I què tradueixes?
Ed: te lo puedo mandar en pdf si ça t'interesse

Pedro Ojeda Escudero dijo...

¿Está al alcance de la mano o podrán todavía más los urbanicidas? Para los que no lo comprenden: la suerte del azufaifo, de este azufaifo de Isabel es la de todos.

zbelnu dijo...

pero hay muchos otros, P., y aún si ganásemos, habría que seguir a cada momento, es como el vestido de seda viejo, se va rompiendo por todas partes porque el acoso inmobiliario y político-corrupto es grande e imparable

Mireia dijo...

Sóc a Haití per amor, pregunta-li a la Dolors, te'n farà cinc cèntims (només cinc, eh!?). Tradueixo el que algunes editorials barcelonines tenen a bé d'enviar-me, més llibres de text per a hispanòfons californians per fer bullir l'olla.
Ahir pensava en el mas de la meva àvia, al Baix Camp. Hi anàvem de petits els caps de setmana que no hi havia futbol (Barça oblige!). Era vell, decadent, meravellós. De nit em feia por, de dia el disfrutava. Mil racons per investigar i un bosc d'arbres centenaris. Sembla ser que fins la Passionaria hi va viure un temps. El van expropiar per quatre xavos. Ara hi ha una flamant autopista. Els arbres RIP, és clar. Sort que la meva àvia no va arribar a veure la destrossa...

zbelnu dijo...

Li preguntaré, però com que té poc temps només me'n farà tres, no et preocupis. Per amor! Això m'impressiona, però el lloc o el canvi de vida t'havia d'atraure per força... La història del bosc de la teva àvia i l'autopista és tan simptomàtica, aviat no tindrem ombres per refugiar-nos, només les marquesines de les galeries comercials, però als que els talen els arbres (com ara Parcs i Jardins, a Bcn) tant els fa, "toma el dinero y corre", però on? Potser pensen anar a un altre planeta? Pensen que els seus fills i néts viuran al desert però rics? Per pur egoïsme no té sentit, només pensen en els mesos següents.

nomesploraria dijo...

M'agrada aquesta il·lustració. En un altre època potser m'hauria dedicat a il·lustrar llibres de ciències naturals: de botànica, d'entomologia. Aquelles il·lustracions precises, descriptives, d'un temps sense fotografia.

I mapes, els mapes també, però ara amb el Google Earth i els satèl·lits...

zbelnu dijo...

Ui sí, a mi també m'agradaven les il·lustracions de peixos, de plantes, els mapes d'abans... encara recordo aquells que es penjaven, de faustino paluzie, per exemple: Els fenòmens metorològics i veies dibuixats els focs de sant elm i coses així, el teníem penjat a la paret...

Anónimo dijo...

Estoy completamente enamorada, aunque parezca paradójico, de la historia y la lucha por el frijoler.
Somos vecinas Zbelnu, y orgullosa de que este barrio se rebele todavía.
Un abrazo.
Jazzy

zbelnu dijo...

Pero no le llames frijoler, no sea que se nos ofenda, azufaifo o ginjoler... Me alegro de que te sumes al espiritu arboreo, con ese nombre musical

Rafael del Barco Carreras dijo...

MADRID 500 AÑOS DE CORRUPCIÓN

…Operación Guateque…HACIENDA…

y Barcelona…



Rafael del Barco Carreras



Para los "nacionalistas" que dudan de que "nuestra corrupción" sea mayor o menor que la de Madrid, considerando no solo ofensivo mi título "Barcelona 30 años de corrupción" sino XENÓFOVO anticatalanista, y no siendo yo que me meta en el berenjenal de comparaciones estúpidas, buscando en mis apuntes, encontré algo parecido en Barcelona a los cargos en Madrid por el contubernio entre Gestorías, Bufetes, Consultings, y los funcionarios detenidos. Tráfico de influencias. Mención merece, por las elevadas peticiones fiscales de hace unos días, 2007, el caso HACIENDA, que a la corrupción propia añade la de flotar de juzgado en juzgado ¡quince años!, decenas de miles de millones ya vividos, gastados, disfrutados, donde un juez o fiscal puristas, por sus propias declaraciones a la prensa, hubieran acusado a la actual Ministra Magdalena Álvarez, entonces inmediato superior de los acusados, de ENCUBRIMIENTO ¡cómo mínimo!.

Y ¿porqué se necesita un "profesional" (conseguidor) para los asuntos oficiales si en teoría todos hemos de acudir a la misma cola o ventanilla para permisos y expedientes?. La respuesta, la excesiva arbitrariedad que las confusas leyes españolas conceden a los funcionarios y políticos, antesala de la "CORRUPCION". Parejo a la actual petición fiscal, sin vergüenza alguna se publica que la dureza de la Agencia Tributaria choca con la flexibilidad de la Dirección. Sin comentarios.

Pero a lo que iba, comparando este caso madrileño con mis experiencias en Barcelona…hubo una vez un macrobufete que listando los DESAHUCIOS se demostraba que su efectividad y superrapidez era extraordinaria. Un propietario visitaba el BUFETE PIQUÉ VIDAL (y cito ése porque hasta me alegraría que me demandara), había, uno o dos más, y DESAHUCIO SEGURO…en tiempo record… no cito los jueces y secretarios que hacían posible tanta efectividad porque están en activo y me podría caer alguna denuncia falsa…como ya me sucedió. Cuando pronto se jubilen…volveremos al tema.

ACOSO INMOBILIARIO, MOBBING, ¡que vulgaridad!. Innecesario para los propietarios y especuladores que acudieran al BUFETE. Salía caro, Piqué Vidal, u ofrecía defensas gratuitas, como a mí, o de entrada en cualquier tema la provisión de fondos no bajaba de 5.000.000 de pesetas.

Y me pregunto como no estará Piqué Vidal entre los acusados por HACIENDA…8 años para su íntimo, socio, colega de pandilla o cliente Javier de la Rosa, para su colega de profesión Juan José Folchi (ex consellé de la Generalitat), 14, para los Núñez del Barça y las esquinas (también clientes suyos), 8, el Jefe Huguet, 16, los inspectores Abella, 19, Alvaro Pernas, 17, y algunos más…nadie estuvo tres años preventivo como yo, ni dos, ni uno, en su momento no entró nadie…Él y cien más, oficinas saqueadas, expedientes desaparecidos, pasteleos, chantajes, ¡cualquiera se atreve con los de Hacienda!...

Pero nadie crea que lo de los desahucios lo sé por revelación divina o deslenguados mentirosos, esparcerumores o cotillas…hubo denuncias…más de quinientos desahucios…preferentes…y lo sabían y leyeron los ínclitos fiscales jefes vitalicios… Mena y Jiménez Villarejo… y hasta algún comentario de prensa…

Pero ya me callo…no me vaya a suceder como al activista de extrema derecha el subastero Alberto Royuela (los de la xenofobia dirán ¡que se joda!)…que está en la cárcel…entre otras, por lo del honor y esas cosas…que tanto molestan a los corruptos. Los subasteros, una especie de cuervos enquistados en los juzgados, en Madrid detuvieron a veinte de golpe…aquí ha habido algún "caso aislado" con quemas de almacenes de depósito, ¡poca cosa!.

Y viene a cuento la frase de varios abogados cuando en el 2005 pretendí demandar a mis jueces y abogados. "Entiéndelo Rafael, yo vivo de mi profesión de abogado, no puedo intervenir…aunque de oficio…", pero no me aprobaron la "Justicia Gratuita". En la ciudad, con más abogados por metro cuadrado y habitante del Mundo, un abogado para seguir ejerciendo no puede enemistarse con el "SISTEMA". Muy gracioso el fiscal Mena y el TSJC, debía demandar (con abogado y procurador), la simple denuncia con mención de unos sospechosos pisos alquilados y vendidos a jueces, no servía. Quizá ahora que se ha jubilado Mena y muerto Guillem Vidal Andreu , ponente y presidente de la Sala Civil y Penal que dicta el auto del TSJC, vuelva a la carga.

www.lagrancorrupción.com