viernes, julio 13, 2007

En El Mundo Catalunya, Lluís Maria Todó

Foto: Mark Rothko, Untitled, 1986 L'últim Arbre de la Llibertat LLUÍS MARIA TODÓ
Sempre m'ha semblat fascinant que un ciutadà pugui preguntar-li a un altre, pels carrers de Barcelona, si se sent més català que espanyol, o més espanyol que català, i quina proporció de patriotisme atorga a cada una de les pàtries repartides. Ara bé, que hi hagi ciutadans que responguin a la pregunta sense riure, que posin Espanya en un dels platets de la patriòtica balança, i Catalunya en un altre, s'escoltin el cor, i decideixen si «se senten» (tal qual) una mica més catalans que espanyols, o bas-tant més espanyols que catalans, o una mica de cada, o mig i mig, o gens d'una pàtria i tot de l'altra, això, la veritat, em deixa sumit en la perplexitat més aclaparadora.
A mi no m'ho han preguntat mai, però estic esperant que algun entrevistador m'abordi pel carrer, per respondre: «Jo em sento de Sant Gervasi de Cassoles al cent per cent». Ja sé que el noi o noia em dirà que això no val, però jo li diré que ho sento molt, que o Sant Gervasi o res. Aleshores l'enquestador probablement em mirarà amb cara de commiseració i em deixarà tranquil, que és el que volia.
Per mi, ser patriota de Sant Gervasi té raons biogràfiques, és el barri on vaig néixer i on he viscut quasi tota la vida, però també raons sentimentals, i no parlo de cap instint de pertinença, em refereixo als sentiments barrejats i contradictoris que suscita l'evocació d'aquest nom entre una part de la població local.Un exemple: fa uns anys, una ínclita ressenyadora del diari Avui em criticava que hagués triat Sant Gervasi com a escenari d'algunes novel·les meves, i ho argumentava així (transcric literalment): «Per a la majoria de possibles lectors i lectores aquesta realitat no deixa de ser artificiosa i llunyana». ¿Des d'on escrivia aquesta noia, que em veia tan lluny? ¿I per què trobava artificiós el meu barri, que per cert és el barri de Joan Maragall, Riba, Rodoreda, Foix i Jordi Hereu, i on resideixen Jordi Pujol i Pasqual Maragall? ¿Algú pot dir-me què carai és un barri «artificiós»? Sigui quines siguin les respostes A aquestes preguntes, a mi em sembla innegable que si un barri sembla «llunyà i artificiós» a una recensionista de l'Avui, és que és un bon barri.
Havia sigut un bon barri, això segur: hi havia cines, jardins, torres senyorials i torretes menestrals i de «querides», totes amb jardins, reixes, arbres, ocells, silenci. Tot això es va acabant: fa anys que no tenim cines, de les grans torres del passeig de la Bonanova ja en queden molt poques, les torretes i els arbres, els veig com van desapareixent dia a dia des de la terrassa de casa, i ara per tenir silenci m'haig de posar taps a les orelles. Fa unes setmanes, van tirar a terra l'última torre que quedava al carrer Arimon, i de cop vam veure alarmats com també perillava un arbre magnífic, un bellíssim ginjoler, que ha resultat tenir més de dos-cents anys. La meva veïna, l'escriptora Isabel Núñez va començar a fer trucades a la guàrdia urbana, a l'Ajuntament, a la junta de districte, tot de gestions que molts contemplàvem amb escepticisme. Però no, ella i una altra Isabel, filla de l'editor i escriptor Mario Lacruz, han posat el barri en peu de guerra per salvar el ginjoler, que ja hem vist als diaris i a alguns canals de televisió. Ara, els veïns baixem al carrer, comentem la jugada, ens il·lusionem pel futur d'aquesta nova versió de l'Arbre de la Llibertat i mirem l'horitzó, barrat per desenes de grues. La pròxima vegada que em preguntin per la meva pàtria, diré que em sento «sobretot del carrer Arimon».
El Mundo, edició de Catalunya, 13 de juliol 2007

2 comentarios:

nomesploraria dijo...

M'ha emocionat el sentit patriòtic de'n Todó. El comparteixo del tot.
Un és d'allà on l'estimen, sona cursi però de català no me'n sento gents quan a moltes comarques em menystenen per la meva procedència.
La llàstima és que el meu barri està tan fet malbé que ja solament em puc sentir patriota del 5è 2a

De segur recordes l'anècdota del matrimoni que al Liceu estant diu:

"Has vist aquella? és la querida de Fulano."
"Sí, però la nostra és més bufona"

zbelnu dijo...

Això del cinquè segona està molt bé. Jo només em sento una mica dels llocs quan no hi sóc, no sé mai si detesto més que estimo aquesta pobra ciutat, amb els seus habitants que semblen tots empleats de la caixa, la mediocritat de la botiga més gran del món, la ignorància i el revers el que deia el Quixot de Barcelona, archivo de cortesía... De nacionalismes estic molt cansada, tants anys de pujolisme i el nacionalisme espanyol tampoc no el suporto, m'agradaria més que els polítics parlessin d'altres coses...