Foto: William Kentridge, Ritorno d'Ulisse, 1999
Revisemos las posibles soluciones que se plantean en torno al azufaifo.
La solución "española", como dijo Joan Bordas, consistiría en reservar el trozo de terreno (en terraplén) donde ahora crece nuestro árbol como jardín particular o semipúblico del edificio, modificando el monstruoso proyecto de arquitectura mediocre y pisos caros, tal vez elevando su altura para compensar el recorte en los pingües beneficios de plazas de aparcamiento, etc., que obtiene la constructora.
La "solución europea", la que nosotros defendemos, la que sugirió Bordas y ha apoyado Oriol Bohigas y yo misma le propuse por carta al alcalde Hereu, que consiste en negociar una permuta con el propietario y expropiar la totalidad de ese solar de 30 x 10 para convertirlo en la Placeta del Ginjoler. Esta solución significaría un cambio de orientación en la política arboricida, antiecológica y antisostenible que ha prevalecido hasta ahora en este país. Sería una manera de consolidar lo que ya se ha convertido en un símbolo para este barrio malinterpretado, sobreconstruido y sin verde. Y es la única solución que espero que triunfe.
Y anteayer, en su visita al azufaifo, la vicepresidenta de la Asociación Española de Arboricultura, Carme Hilario, nos propuso lo que ella definió como "la solución americana". Reservar ese cuadrángulo de 10 x 10 donde está el azufaifo y (expropiar) unir los dos patios vecinos para convertir el rectángulo en un jardín más profundo para el barrio, que podría ser semiprivado y abierto al público con un horario restringido.
Ya sé que estoy monotemática y que al leer los periódicos hay otros muchos asuntos que comentar. Pero el tema del azufaifo está pendiente de resolución, y probablemente se resuelva de un modo u otro en este mes de julio.
5 comentarios:
Deu haver algún error de transcripció en les solucions. Un jardiner diu de fer un edifici més alt restant insolació a l’arbre. Un arquitecte parla de deixar l’arbre sense recer com si mai hagués tingut una casa al costat. Finalment una funcionaria parla d’acabar d’embolicar la troca implicant un tercer en la dinàmica de les expropiacions.
Les solucions han estat tristament batejades com l’espanyola, l’europea i l’americana. Un bateig que implica un distanciament subliminal de la realitat immediata de l’ara i aquí. Cal la solució catalana del seny i la rauxa?
Demaneu-li a l’arbre què vol. Ser propietat privada i estar ben cuidat a la vista de tothom o ser un arbre públic i maltractat per l’incivisme ?
Si el meu estimat ginjoler ha arribat als dos-cents ays no serà pas per haver viscut al carrer. No hi ha cap arbre als carrers de Barcelona amb aquesta edat. I si mireu l’estat dels arbres dels carrers, parcs i jardins veureu que la gestió pública és depriment.
Aquesta és una revisió anònima. Així com existeix la pàtria potestat hauriem de contemplar l’arbòria potestat. Que vingui algú mediàtic i que ho expliqui...
SAoAF
O un error de lectura. El jardiner no proposava el pis més alt, això només ho pot proposar la propietat. La solució ideal hauria estat conservar la casa que van destruir. Però si fessin una plaça per preservar-hi l'arbre, els veïns que hem vigilat i trucat a la guàrdia urbana cada vegada que els enderrocadors el malmetien, continuaríem vigilant. I si el deixen com a jardinet privat (i no necessàriament amb un pis més alt, amb un edifici tan lleig com el que han projectat, haurem de vigilar que en fer els fonaments no el fessin malbé. I crec que si preguntéssim a l'arbre li agradaria tenir un jardí públic, sense cap edifici. Perquè la casa que hi havia abans no el molestava, però aquest nou edifici sí. Aquestes solucions, no has entès la ironia dels noms, volen dir "l'espanyola"= una concessió petita en la política arboricida tan característica del país. L'europea, la que preserva els arbres a Europa. L'americana: un compromís imaginatiu però possibilista. I tu què faries, destruir-lo amb un atac de rauxa?
Demano disculpes pel malestar que hagi pogut ocasionar, només tenia la pretensió d’alimentar el debat i vaig començar criticant el plantejament, com per a poder fer front un desenllaç diferent d’aquestes expectatives. Hauria d’haver dit:
“Solucions adjetivades amb un conjunt de connotacions que res tenen a veure amb un problema local. Cadascuna d’elles marcada amb tòpics molt llunyans en el tema ambiental. Europa que subvenciona l’arrabassament de les oliveres i les vinyes d’un estat – España- que és el paradigma de la picaresca, les màfies i el delicte ecològic i Amèrica que conserva molt bé el seu el seu territori però que es carrega la resta del món.”
Entenia la rauxa com una genialitat sobtada com per a poder dialogar amb l’arbre. De fet una reflexió encoberta per a veure-ho tot des d’una perspectiva diferent. No cal un esperit xamànic ni un brain storming per a adonar-se que no cal dur al límit allò que estimes.
Potser la propietat pren consciència que té una joia i li fa un aparador i modifiquen el projecte en allò que calgui. Tècnicament hi han solucions molt enginioses...
Bé, demano perdó pels meus errors de lectura. M’agradaria poder expressar-me millor però no en sé prou, tot el que he dit ho he dit amb bona intenció. Sé que estàs enfurismada pel que li passa al ginjoler i m’he guanyat el titol de desfachatado a pols.
Desitjo de tot cor que tot s’arregli. Saps? De petit ja m’ho deien : « Nen, callat estàs més guapo »
SAoAF
El jardiner que va posar els noms parlava amb una mica d'ironia, i seria absurd confondre la voluntat del poder amb les conquistes dels electors o dels resistents. Per exemple, a Nova York, l'apropiació de jardins privats convertits en públics ha estat una lluita aferrissada de veïns i artistes contra la política de Giuliani (i ara Bloomberg, the millionnaire major). A Europa, un electorat crític i uns partits verds forts han aconseguit la preservació contra interessos especulatius. En aquest país, no tenim Verds ni pràcticament activisme organitzat per preservar i a Barcelona sovint es considera que la preservació és de dretes. Discutir està bé, jo no crec que hagis de callar, els blogs estan per parlar, encara que jo estigui furiosa amb els que han concedit tantes llicències d'enderrocament, els que han propiciat la tala d'arbres anomenant-la "renovació de l'arbrat", amb idees tan absurdes com que una massa arbòria permet amagar la delinqüència en uns jardins. Tu segueix parlant i no et preocupis...
Publicar un comentario