martes, julio 03, 2007

Al pie del azufaifo

Ilustración botánica clásica de la hoja y el fruto del azufaifo
Al salir de casa y pasar junto al azufaifo, que parecía hoy aligerado de peso balanceándose con la brisa, he encontrado al ingeniero agrónomo y experto en árboles Xavier Argimon, mirando al árbol y departiendo con Borja Querol (que nos ha apoyado decisivamente a Ninca y a mí en esta guerra).
Empiezo a pensar que el árbol se ha convertido en un lugar de encuentro. Estaba allí también una amiga tendera, faro de vigilancia que nos avisa en cuanto los trabajadores de la compañía ponen en peligro al árbol (es decir, continuamente). Ayer llamó a mi puerta (alguien le había dado mi dirección) la presidenta de la Associació de Veïns para decirme que teníamos todo su apoyo y que harían un escrito. Argimon nos ha dicho hoy que la altura de nuestro árbol, 14 m, lo hace aún más singular (en las descripciones enciclopédicas, los azufaifos tienen de 5 a 8m de altura).
He llamado a José Manuel Sánchez de Lorenzo-Cáceres, otro experto, y me ha sorprendido saber que estaba al corriente del caso de nuestro azufaifo, que según me ha dicho, sigue con mucho interés (incluso ha sido uno de los lectores silenciosos de este blog), me ha prometido hacernos un segundo informe, y me ha dado consejos por si la batalla se encarniza.
Y es que mañana sabremos qué ha decidido hacer el ayuntamiento: practicar el simulacro de trasplante (es decir, condenar al árbol a muerte engañando a los ciudadanos), reservarle una parte del terreno pidiendo al propietario que modifique el proyecto (lo cual significa que el árbol correrá riesgos durante el proceso de construcción, no sólo por los cimientos y las raíces, sino también por la falta de conciencia verde de los trabajadores), o bien, adoptar lo que el sabio jardinero Bordas llamaba "la solución europea", la mejor solución: hacer una permuta de terrenos con la propiedad y dedicarle un parque a un árbol tan singular, que lo merece desde todos los puntos de vista. La placeta del ginjoler (los botiguers bromeaban el otro día que ellos la llamarían Placeta de les Isabels).
Mientras se decide, voy a copiar aquí el artículo que Antoni Puigverd publicó ayer en El Punt. Está claro que Puigverd leyó el artículo de Francesc Arroyo en El País, y cita a "una vecina", yo misma (todavía reconozco mis frases). Su visión de Sant Gervasi me parece algo estereotipada (parece que hable sólo de Ganduxer... En la calle Arimón no encontrará ninguno de esos personajes que cita... Y ayer, la presidenta de la Associació de Veïns me decía que el ayuntamiento desdeña este barrio, pensando que es de "pijos", cuando ella sabe positivamente de muchos casos de gente de este barrio que "passa hambre", gente mayor, en pisos de alquileres antiguos, sin pensión o con ingresos ridículos, etc). Pero el artículo de Puigverd tiene gracia y sentido común, y me gusta que recuerde que fue el barrio de Mercè Rodoreda, "la Rododèndrum", como la llamaba afectuosamente un poeta.
Pero antes de añadir el artículo, quería citar al sabio librero de la calle Berlinès, uno de nuestros firmantes (que encabeza los expedientes e instancias por el azufaifo), quien me decía hoy que lo importante es explicar que no se trata sólo de un árbol en concreto, sino de lo que significa en general, es decir (así lo entiendo yo): la degradación de la ciudad o su entrega sin limitaciones a los intereses inmobiliarios, por encima de los derechos ciudadanos y de la preservación del patrimonio natural y arquitectónico, y que esta batalla simboliza nuestra resistencia contra todo eso, etc. Por cierto, mañana o pasado vendrán los de BTV.
Y a continuación, el artículo de A.P.
Un ginjoler de Sant Gervasi El barri de Sant Gervasi ara té una fesomia presumida i confortable. Carrers poc amples amb edificis moderns, enjardinats, amb frondositat agradable, travessats de tant en tant per estridents avingudes de trànsit fumejant. Carrers buits, sense botigues. De tant en tant, una criada filipina compassa lentament el trajecte vacil·lant d’un ancià vestit amb americana d’alpaca. De tant en tant, una dona bronzejada arriba amb el BMW, surt del pàrquing portant a la mà bosses de Gonzalo Comella i deixa en l’aire un rastre de perfum que el porter llatinoamericà inspira tot aclucant els ulls. A principis del segle XX a Sant Gervasi hi havia, sí, mansions aristocràtiques com la que centra la novel·la Mirall trencat. Però també cases molt més petites, amb taques d’humitat, aixetes que degotaven sempre i jardinets amb roses i tarongers bords. Així es la casa on viu l’Àngela, la primera protagonista de Rodoreda, a qui un oncle avi, que «llegia Llull en havent sopat» va rebatejar: «Jo sempre li diré Aloma. És un nom bonic i la primera cosa que una noia necessita és un nom bonic.» Aloma ha de caminar una mica abans de poder agafar el tramvia de Muntaner. «Anava carrer avall respirant l’aire perfumat de terra humida dels jardins petits de Sant Gervasi.» Tot olorant la terra molla, potser Aloma passava pel petit carrer d’Arimon, on ara estan enderrocant una d’aquestes cases sense estil. Les galeries de la casa donen al jardinet que una paret de pedra i ciment, molt gastada, aïlla del carrer, coronada per una senzilla reixa de ferro rovellat. Per damunt de la reixa, emergeixen les poderoses branques d’un vell ginjoler que potser Rodoreda va conèixer. Llegeixo que l’entranyable caseta és a punt de ser enderrocada i que uns 300 veïns de la zona, entre ells els pares del flamant alcalde Hereu, reclamen la salvació del vell i enorme ginjoler i dels altres arbres del jardí. L’Ajuntament ha taxat aquests arbres en 20.486 euros, un preu que pot semblar alt, però que és irrisori per als constructors que alçaran uns quants pisos de nou ric, segurament d’aquesta arquitectura d’ara, estrictament geomètrica: un trist prisma rectangular. Els veïns es conformen a salvar els arbres, que l’Ajuntament diu que col·locarà en algun lloc, però temen que al constructor li sigui més còmode tallarlos i perdre la fiança (ja la carregarà al preu dels pisos nous). Una veïna lamenta que les fulles del ginjoler i les amables galeries aguantades amb senzilles columnes de ferro i protegides amb persianes de fusta verda no tinguin cap importància. Salvem, diu ella, uns quants edificis artístics per als turistes, i perdem milers d’edificis que van alçar els mestres d’obra anònims en segles passats. A ella li dol. No hi vivia, però de petita trepitjava les fulles anant a col·legi. Al meu carrer no hi havia arbres, però sí casetes d’aquelles del temps de Macià: la caseta i l’hortet. No tenen estil, només un petit detall modernista sobre la porta. Les deixen arruïnar i les enderroquen. Presumides i avorrides alçades escombren una a una les humils construccions menestrals. Quin abús de llenguatge, en el nostre temps! Ens passem el dia parlant de memòria històrica però esborrem la modesta arquitectura dels besavis sense ni parar-hi esment. Restaurem els centres antics, reconvertits en parcs temàtics, buscant artificiosos i llepats efectes decoratius. Però, a la resta de la ciutat, l’apetit dels constructors avança sense aturador, davant la impotència o l’alegria dels alcaldes. Avancen els nous bàrbars del ciment. No deixen res per verd. Antoni Puigverd
Por cierto, el LUNES a las 13:30 saldremos en BTV

4 comentarios:

nomesploraria dijo...

La imatge del la tipa bronzejada en BMW és una vergonya. Ridícul. Jo també he viscut en aquest barri i us asseguro que ja tot tipus de gent.

Com m' agraden aquestes il·lustracions. Fa poc he llegit una biografía de Linné (o Linneo o Linnaeus), el botànic i naturalista del XVIII i era plena d'aquests dibuixos.

Belnu dijo...

A mi també m'agraden aquestes il·lustracions, però de fet la vaig posar per tu. Linneus! A més de les il·lustracions, m'agrada la seva poètica, els noms, les característiques. Tots els tractats antics botànics i de biologia són meravellosos. La manera antiga de mirar la naturalesa i de dibuixar-la. Fins i tot els exploradors i els antropòlegs feien dibuixos quan no hi havia fotos.
Un amic escriptor i veí publicarà aviat un article sobre el ginjoler i el barri que té molta gràcia i parla d'aquests estereotips. Sortirà a El Mundo, però espero que el podrem penjar al blog...

nomesploraria dijo...

Gràcies per pensar en mi! A pesar de la meva grandissima barra aconseguiràs que em posi vermell.

Ui els exploradors, quan en els mapes hi havien zones en blanc de "Terra Incògnita"; les disputes de'n Burton i l'Speke cercant les fonts del Nil. I el viatge de Darwin amb el HMS Beagle!!!!

I Amundsen i Peary i shakleton!
I abans Cook i Magallanes i...

Tota aquesta màgia s'ha perdut però queden els dibuixos i les històries.

Belnu dijo...

Efectivament... fins i tot les primeres fotos eren una altra cosa... com ara aquesta
http://isabelnunez-zbelnu.blogspot.com/2007/06/sbado-gris.html
No et posis vermell, tu em vas regalar una papallona virtual...