Dos últimos hitos sobre el azufaifo

Ilustración: Findon Village, Common English Oak Tree

En La Vanguardia, Ignasi Viladevall le dedica una página y acaba calificándolo de versallesco, un adjetivo que habrá hecho ruborizarse de satisfacción a nuestro maravilloso azufaifo, tras años de pasar desapercibido aun siendo el ejemplar más monumental e importante de Europa, árbol bicentenario que daba su sombra, flores y frutas generosas a una calle pequeña y ruidosa, sin recibir a cambio más que el primitivismo de un país arboricida, una poda o expurgación salvaje hace diez años, una negación en el expediente donde el técnico municipal le confundió de forma inexplicable con una Sorbus Araucaria, que no se parece en nada ni tiene el valor del Ziziphus Jujuba, una decisión de destrucción, los malos tratos diarios de los obreros (a quienes nadie ha instruido para que lo respeten, sino todo lo contrario), la presión del olivo demasiado cercano, y la absurda decisión del ayuntamiento de trasplantarlo.

Sólo la iniciativa nuestra (debo decirlo porque La Vanguardia lo ignora, como si nunca hubiera ocurrido), de dos vecinas, unida al apoyo de un abogado receptivo, de los expertos que han querido ayudarnos, y de todos los vecinos y tenderos que han querido firmar y nos han ido avisando de los ataques que sufría y han colgado en sus escaparates nuestros informes del estado de la cuestión, y el eco en El País, en el Avui, en TV3 , Europa Press, TV1 y finalmente hoy también en La Vanguardia, podrá tal vez cambiar ese destino de destrucción del árbol.

El segundo hito es la Carta que le he escrito al alcalde Hereu, inspirada directamente en la información y el estilo de nuestro jardinero sabio. Espero que ya se la hayan hecho llegar al alcalde, y la reproduzco aquí

La placeta del ginjoler

Hem sabut, gràcies a l’opinió i el dictamen dels experts, que aquest arbre tan bonic, d’origen xinès, que durant més de cent anys (i potser fins a dos-cents) ha donat ombra a aquest carrer, i hi ha deixat caure les flors i algunes fruites escampades sobre la vorera, els gínjols vermells, és un exemplar monumental únic a Europa. Només al Marroc hi ha documentat un exemplar més gran de ginjoler. L’arbre, situat al número 7 del carrer Arimón, cantonada amb Berlinès, on s’estenia un jardí particular, es troba al solar adquirit per una constructora per fer-hi un bloc de pisos amb aparcaments subterranis, tot i que, a hores d’ara, no té llicència de construcció. Tots els experts consultats han estat d’acord en que un transplantament d’aquest arbre no solament seria perillós com una operació a cor obert, un risc excessiu per a la vida de l’arbre, sinó també que obligaria a podar dràsticament totes les branques i bona part de les arrels i, fins i tot si sobrevisqués, l’arbre no tornaria a ser mai com és ara. El ginjoler (en castellà azufaifo) Ziziphus Jujuba és una espècie d’origen xinès i que probablement els àrabs van portar a la Península Ibèrica, molt adaptada al clima mediterrani i especialment preparada per afrontar les altes temperatures del canvi climàtic i ajudar-nos contra la desertització, per expandir oxígen a l’atmosfera, per afavorir que hi hagi pluges, per netejar el medi ambient.

Pensem que l’Ajuntament té ara una gran oportunitat: preservar-lo i fer així la primera gran contribució verda per afrontar el canvi climàtic.

Per respecte al ginjoler més gran d’Europa.

Per investigar i donar a conèixer l’arbre més sostenible que existeix.

Perquè la seva fusta, molt valuosa i apreciada, és molt dura, i serveix encara per fabricar gralles i tenores i n’han fet stradivàrius, i les seves fruites tenen propietats medicinals, que la medicina xinesa utilitza contra l’insomni, les afeccions bronquials i la nerviositat, entre d’altres. Com diu el Xavier Argimon de Vilardaga, enginyer agrònom i prestigiós coneixedor dels arbres: “Segons la bibliografia consultada, el ginjoler és un arbre que resisteix enormement la sequera i, per tant, està perfectament adaptat a les condicions de canvi climàtic que ens venen al damunt. Malgrat el seu origen oriental, l’arbre ja era conegut pels grecs clàssics, pels romans i pels àrabs, i és cultivat des de temps remots a la regió mediterrània, tant pels seus fruits comestibles com per les seves propietats medicinals. De la seva fusta, extremament dura, se’n fan instruments musicals, com ara la gralla i la tenora…” Pensem que l’Ajuntament de Barcelona té l’ocasió d’expropiar aquest solar i fer-hi un jardí, una petita placeta enjardinada per protegir aquest exemplar, que va sobreviure a la destrucció de ginjolers de tota Catalunya per fabricar les embarcacions de l’Armada Invencible, probablement perquè es trobava en una casa important. A la seva ponència al Congrès d’Amics dels Arbres, on també intervenien Al Gore i Imma Mayol, entre d’altres, Cristina Narbona, ministra de Medi Ambient, va dir que ara no era tant el moment de fer grans parcs com d’expropiar petits jardins i recuperar-los per a l’ús dels ciutadans. La placeta del ginjoler podria ser un exemple important d’una política decidida contra el canvi climàtic i per la sostenibilitat.

Barcelona es podria convertir en una ciutat pionera en l'ecologisme i la lluita contra el canvi climàtic amb un fet real, un arbre bicentenari. La paraula cultura ve de cultiu, cultivar i cuidar els arbres. Fins ara, aquí, això no s'ha fet. Aquest és el país més arboricida d'Europa. El model Barcelona significa per molts places dures i talar els arbres. Ara, podria incorporar la recuperació dels arbres monumentals mediterranis, que tant necessitarà Europa en els propers anys. Podria ser el moment de fer un gest clar per canviar. Fer un jardí per preservar-lo suposaria un canvi radical en la política verda. Que podria protagonitzar la nova alcaldia. Un edifici es pot reproduir, però aquest arbre, si es perd, ja no es recupera, i es necessiten dos segles amb bones condicions perquè creixi, potser ja no hi haurà l'ocasió. En aquests temps, un arbre com aquest és una meravella del món, més que qualsevol edifici, i és una reserva d'oxígen, de pluja, l'arbre més sostenible, preparat per resistir el canvi climàtic.

Isabel Núñez, escriptora